la vida apareix. Hi ha com un desert blau amb cinc bancs llunyans. A cada banc hi ha una consciència angoixada. No poden veure, perquè tot el que han vist ja no existeix. Les cinc consciències cegues s’aixequen i parlen:
— Com estic?
— Convertida en un erràtic domicili de la nit. I sé que ets així, però no vull creure que vulguis existir.
— Ho sento. Feia temps que no em sentia així...
— [mirada molt trista] I començo a tallar totes les vides per la meitat, com si fossin taronges, però només veig mapes de venes, mapes d’oceans, mapes d’il•lusions podrides, i penso, i penso, i penso...
— No! No ho digueu...
— Jo llenço les taronges. I em quedo mirant la lluna, que ja no em fascina, perquè es mou; i miro tots els seus secrets, que ja no vull, el seu llustre groc, que em sembla vulgar...
— La lluna canvia. Jo no la vull. Jo estimo la meva pedra, la meva pedreta, que no muda, que roman sempre dins d’ella mateixa; nus inert de soledat, plena de matèria, buida de realitat, eternitat real, tan gris, tan trist, tan sola...
— Interrogant absolut, irreductible, una, una, una... quan miro la pedra, i només existeix la pedra, el misteri de l’existència es manifesta.
— No ho digueu...
— I em pregunto, pedreta, si aquest amor tan profund que sento per tu no és perquè m’estic convertint en tu.
— No sé si voler un destí. Crec que aquesta sensació és una confirmació absent d’una realitat revelada dins meu però sense mi; és una manifestació trobada en mi mateixa un moment i no coneguda, un somni esborrat, referència d’imatge, sola intenció d’estimar...
— Enamorar-se és un avorriment.
— Vull dormir i tenir-me el món al meu costat, morir amb els braços del món als meus braços, cada cop més petita.
— I jo, cada cop més petita, que no entenc el cos de la vida.
— I jo, cada cop més petita, a un escenari sense decorat.
— I jo, cada cop més petita, que dormo en no pensar.
— I jo, petita, que no ho vull dir...
Un silenci. Els ulls miren al terra i tothom torna al seu banc. La lluna no brilla.
